dimecres, 14 d’octubre del 2009

L’ OCA QUE FEIA OUS D’OR


La setmana passada vàrem obrir el llibre de les Faules d’ Isop. Avui, seguim llegint-lo:

“Hermes era venerat per un home d’ una manera singular, i el va premiar amb una oca que feia ous d’ or. Tanmateix, l’ home no va ser prou pacient per a obtenir-ne profit de mica en mica, sinó que, afigurant-se que per dins l’ oca era tota d’ or, no s’ hi va pensar més i la va matar. Però li va passar que no solament es va equivocar en el que havia imaginat, sinó que també va perdre els ous: tot el dins de l’ oca era de carn.

Així mateix, moltes vegades els ambiciosos, pel desig de béns més considerables, perden fins i tot els que ja tenen a les mans.”

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXXVII– L’ oca que feia ous d’ or.Traducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

dijous, 8 d’octubre del 2009

LES FAULES D’ ISOP


Caminant, recorda amb quines paraules vaig convidar-te a recórrer el laberint...

Avui, després d’ una pausa necessària, podràs seguir el camí interromput. Descobriràs els secrets que s’ hi amaguen al món d’ Ariadna i, amb la seva ajuda, il·luminaràs tots els racons de la ignorància.

M’ ha semblat bo iniciar-te en els secrets de l’ antiga saviesa. I és per aquesta raó que obrirem l’ obra d’ un extraordinari narrador procedent de l’ Àsia Menor (traci, potser?). Visqué a Grècia en el segle VI, diuen que a Samos; viatjà per les ciutats del Peloponès i fou famós arreu del món grec. Les seves faules són històries i anècdotes d’ origen divers. Sense entrar, ara, en les diverses teories de la formació de la col·lecció isòpica, vull mostrar-te un primer exemple. Gaudeix –lo!

“Un cérvol assedegat va arribar en una font i, després d’ haver satisfet la set, va contemplar la seva imatge, que es reflectia a l’ aigua. Es va enorgullir de les banyes que tenia, perquè eren enormes i de formes variades, però va estar descontent de les potes, que eren flaques i dèbils. I entretingut en aquests pensaments se li va presentar un lleó, que el va empaitar. El cérvol va fugir corrents i li va portar molt d’ avantatge. Mentre la planura era deserta, l’ anava avançant i se salvava; però, en entrar en un paratge cobert de bosc, va passar que les banyes se li van enredar en les branques i, com que ja no va poder córrer, el lleó el va atrapar. A punt de morir, es va dir a si mateix: “Pobre de mi!, jo que creia que no podia comptar amb les potes, i eren elles les que em salvaven; les banyes, en canvi, tant que jo me’ n refiava, són les que m’ han perdut.

Així mateix, en els perills, els amics en qui no confiàvem són els qui ens salven, i aquells de qui estàvem més segurs ens traeixen”.

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXIV– El cérvol a la fontTraducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.