dimecres, 25 de febrer del 2009

LA LAPIDÀRIA HEBRAICA DE TARRAGONA


Ahir en el nostre passeig per la Tàrraco romana descobríem vestigis del cristianisme. I avui, sense abandonar la ciutat, t’ invito a la descoberta d’ unes altres restes arqueològiques. Es tracta de dues làpides sepulcrals hebraiques.

En opinió de l’ estudiós Gabriel Secall i Güell, ambdues foren recuperades, a finals del segle XVIII, del cementiri dels jueus de Tarragona, situat prop de la platja del Miracle, ben a prop d’ un camí veïnal conegut pel camí del Fortí o dels Fortins. Posteriorment foren aprofitades com a llindes per a dues finestres de la Casa del Degà (des de finals d’ abril del 2000, seu de la demarcació tarragonina del Col·legi Oficial d’ Enginyers Industrials de Catalunya al n. 6 del carrer de les Escrivanies Velles, via que desemboca al Pla de la Catedral).

Segons les investigacions dutes a terme, ambdues làpides són de la mateixa època (segle XIV) i s’ hi observa una talla una mica irregular. Són escrites amb el mateix estil, i amb les mateixes frases finals, probablement fetes pel mateix lapidari.

La primera, és de pedra calcària de tonalitats grises obscures i les seves mides són: 1,50 x 0,53 m. Descansa sobre dues àrees romanes, que servien de muntants d’ una finestra (abans de la reforma de l’ edifici). No es tenen notícies del rabí Hayyim ben R. Ishaq, que hi fou enterrat.

La transcripció hebrea ve a dir: «... Aquesta és la sepultura de rabí Hayyim ben R. Isaq. Morí el mes de Nissán de l’ any 50 (60). Entri en la Pau; reposin sobre el seu jaç (els qui seguien el camí dret) Is. 57,2)...» La data donada segons el còmput del calendari jueu ve a ser entre el 21 de març i el 20 d’ abril del 1300.

Pel que fa a la segona, mostra una forma troncopiramidal, i un to vermellós. Amida 0,75 x 0,57 m. Semblantment, tampoc no es tenen notícies del difunt rabí Hananya, que fou fill del rabí Simeón Arlevi. Sembla que el patronímic d’ Arlev i Arleu, el feien servir els jueus de la ciutat d’ Arles.

La transcripció hebrea podria ser traduïda així: «... Aquesta sepultura de rabí Ben R. Simeó Arlebí. Morí el mes de Iyyar de l’ any 50 (62)...» És a dir, entre el 20 d’ abril al 28 de maig de l’any 1302.

dimarts, 24 de febrer del 2009

UN VESTIGI DEL CRISTIANISME A TÀRRACO

Aquest nostre viatge pel laberint ens permet d’ anar d’un lloc a l’altre de la història sense preocupacions cronològiques; només amb l’ ànim de descobrir retalls d’ un passat comú. Avui, aprofitant una de les meves visites per la ciutat on visc, et vull mostrar un interessant vestigi arqueològic. Es tracta d’ una inscripció procedent de la Necròpolis Paleocristiana de Tàrraco datada l’ any 393 dC:

MARTURIA INNOCE/S VICSIT ANNIS IIII / RECESS(IT) CONSULATUM / EUGENI AUGUSTI PRIMU/ MARTORIA VIVAS / CUM BEATOS (RIT 944)

Marturia, que va viure innocent quatre anys. Va morir al primer any del consulat d’Eugeni August. Marturia que visquis amb els benaurats!”.

La presència del símbol del crismó amb l’alfa i l’omega, així com el tipus de formulari denoten la seva condició de cristiana. Va ser enterrada al cementiri extra-urbà nascut al costat de la tomba del bisbe màrtir Fructuós i dels seus diaques, també màrtirs, Auguri i Eulogi.

Aquest i d’altres testimonis arqueològics han permès verificar l’ existència d’ una societat tardo-romana eminentment religiosa, on el cristianisme ocupava un lloc preeminent en les relacions socials i polítiques de l’ època. Després de les persecucions imperials patides per la comunitat cristiana, especialment durant el segle III –que van suposar durant l’ imperi de Valerià, l’ any 259, el martiri dels esmentats Fructuós, Auguri i Eulogi, a l’ arena de l’amfiteatre de la ciutat–, el cristianisme es convertirà en la religió oficial romana després dels edictes de Constantí (313) i de Teodosi (380). Aquest fet, amb la prohibició del culte als déus del panteó romà (391), és el reflex de l’ assumpció per part del poder polític de la religió cristiana. Ho evidencien les troballes de la Necròpolis Paleocristiana datades als segles IV i V dC.

divendres, 13 de febrer del 2009

UN MANUSCRIT PERSA

Malgrat la foscor del laberint, amb l’auxili d’ Ariadna sempre trobaràs espais de claror; una claror que il·luminarà els indrets de la ignorància... Avui, i sortint dels límits del nostre món occidental, arribaràs a la llunyana Pèrsia. Entra sense cap prejudici. Potser descobreixis una civilització que t’ enamori. Un poble que estimava la natura i l’expressava en manuscrits d’ una delicada factura com aquest que t’ ofereixo a la teva contemplació...

Aquesta il·lustració pertany al Bestiari d’ Ibn Bakhtishu (Azerbaidjan, Iran, 1298). És el manuscrit més antic dels manuscrits il·lustrats perses que es conserven.

Representa un lleó i la seva lleona. Una escena plena de tendra bellesa…

Cal recordar com molta ceràmica valenciana dels segles XIII i XIVi que formava part de l’aixovar domèstic, s’ inspirà en els bestiaris persa, egipci i mesopotàmic. Una mostra de l’ afecció que demostrava la població hispana a la cultura islàmica.

© Il·lustració procedent de l’obra Les jardins du désir. Sept siècles de peinture persane, A.M.Kevorkian. Paris, Ed. Phébus, 1983.