dimecres, 14 d’octubre del 2009

L’ OCA QUE FEIA OUS D’OR


La setmana passada vàrem obrir el llibre de les Faules d’ Isop. Avui, seguim llegint-lo:

“Hermes era venerat per un home d’ una manera singular, i el va premiar amb una oca que feia ous d’ or. Tanmateix, l’ home no va ser prou pacient per a obtenir-ne profit de mica en mica, sinó que, afigurant-se que per dins l’ oca era tota d’ or, no s’ hi va pensar més i la va matar. Però li va passar que no solament es va equivocar en el que havia imaginat, sinó que també va perdre els ous: tot el dins de l’ oca era de carn.

Així mateix, moltes vegades els ambiciosos, pel desig de béns més considerables, perden fins i tot els que ja tenen a les mans.”

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXXVII– L’ oca que feia ous d’ or.Traducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

dijous, 8 d’octubre del 2009

LES FAULES D’ ISOP


Caminant, recorda amb quines paraules vaig convidar-te a recórrer el laberint...

Avui, després d’ una pausa necessària, podràs seguir el camí interromput. Descobriràs els secrets que s’ hi amaguen al món d’ Ariadna i, amb la seva ajuda, il·luminaràs tots els racons de la ignorància.

M’ ha semblat bo iniciar-te en els secrets de l’ antiga saviesa. I és per aquesta raó que obrirem l’ obra d’ un extraordinari narrador procedent de l’ Àsia Menor (traci, potser?). Visqué a Grècia en el segle VI, diuen que a Samos; viatjà per les ciutats del Peloponès i fou famós arreu del món grec. Les seves faules són històries i anècdotes d’ origen divers. Sense entrar, ara, en les diverses teories de la formació de la col·lecció isòpica, vull mostrar-te un primer exemple. Gaudeix –lo!

“Un cérvol assedegat va arribar en una font i, després d’ haver satisfet la set, va contemplar la seva imatge, que es reflectia a l’ aigua. Es va enorgullir de les banyes que tenia, perquè eren enormes i de formes variades, però va estar descontent de les potes, que eren flaques i dèbils. I entretingut en aquests pensaments se li va presentar un lleó, que el va empaitar. El cérvol va fugir corrents i li va portar molt d’ avantatge. Mentre la planura era deserta, l’ anava avançant i se salvava; però, en entrar en un paratge cobert de bosc, va passar que les banyes se li van enredar en les branques i, com que ja no va poder córrer, el lleó el va atrapar. A punt de morir, es va dir a si mateix: “Pobre de mi!, jo que creia que no podia comptar amb les potes, i eren elles les que em salvaven; les banyes, en canvi, tant que jo me’ n refiava, són les que m’ han perdut.

Així mateix, en els perills, els amics en qui no confiàvem són els qui ens salven, i aquells de qui estàvem més segurs ens traeixen”.

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXIV– El cérvol a la fontTraducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

dijous, 27 d’agost del 2009

BEATUS ILLE


De tornada de les meves vacances al poble on he experimentat aquell “Beatus ille” d’ Horaci vull deixar-te un fragment d’ aquell èpode, potser el més conegut dels seus poemes. És, fins els darrers quatre versos, un elogi de la vida al camp...

Recrea’ t amb les belles imatges, però sobretot recull, com farà segles més tard el poeta, humanista i religiós agustí Fray Luis de León, l’ amor per la vida senzilla, identificat amb la pau i l’ amor al coneixement i la recerca de l’ autèntica saviesa.

" Feliç l’ home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’ esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’ empelta de més productives o posa dins d’ unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’ empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ ajeure’ s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’ atapeïda gespa..."

© Horaci – Odes i Èpodes (Vol. II) – Traducció de J. Vergés. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

divendres, 3 de juliol del 2009

EL LABERINT DE CRETA

Aquest xafogós matí d’ estiu retornem al laberint. Avui, però, serà una tornada amb una nova Ariadna; de la d’ una poetessa, amiga, il·luminarem la tenebra. Au, deixa les teves preocupacions i pren només una llàntia. L’ oli serà la paraula i la llum el teu desig per fer-la realitat.

Llegeix amb pausa, assaborint cada paraula, imaginant un món que ara ja és teu. Després paeix amb pau aquest poema i fes realitat el darrer vers. Fes-ho sempre; en qualsevol circumstància de la teva vida. Només així podràs vèncer el Minotaure.

El laberint de Creta

amb obscurs passadissos

i tenebres

ens feia tremolar en la foscor.

Agafats de la mà,

vèiem

la claror que es filtrava allà lluny

i que també esplendien les estrelles

lliures.

Vaig veure el Minotaure

i no vaig tenir por,

però la boca escumejant de flames

i els ulls terribles,

amb les grapes unglades,

inspirava terror,

però no a mi,

que somreia.

© Maria Teresa Nolla i Panadès - Poesies - La Formiga d’ Or - Barcelona, 1989.

dilluns, 18 de maig del 2009

UNA NOVA MIRADA

A voltes la vida, la vida real imposa pauses i silencis. Llavors desapareix la cara amable i emergeix la creu, potser més incòmoda, aquella que amaguem entre sorolls i oblits, entre buits i mentides... És l’ instant del Minotaure, el moment de les Moires, deesses del destí, velles filadores que també tallen els fils de la vida. I quan ens toca malviure, potser és millor dir-ho així, sentim tota la força del dolor; el dolor de la pèrdua d’ aquells que estimàvem i ja no hi són. Després, un llarg emmudiment, covant la llavor de l’ absència, cercant paraules noves per bastir jardins renovats i un nom que conservi l’ espurna d’ una conversa. Caldrà reviure des del molest patir, pastar un pa nou que nodreixi, greixar neguits...

Cal sortir de la foscor del laberint! I contemplar la mort amb ulls renovats; com el pagès ho fa amb el gra que colga a la terra o amb els llucs de l’ olivera. Imaginant el futur com una nova naixença. Només així podrem vèncer la mort!

dimecres, 18 de març del 2009

UN MOSAIC


Una de les joies arqueològiques que pots contemplar al Museu d’ Arqueologia de Catalunya és aquest mosaic –trobat a les ruïnes d’ Empúries– en el qual hi ha representat el sacrifici d’ Ifigènia (en grec φίγενεια, Iphigeneia, «dona de raça forta»). Segons la mitologia grega, aquesta jove era la filla gran del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra.

La peça de dimensions reduïdes (0,55 x 0,60 m.) està treballada en la tècnica anomenada opus vermiculatum; les teseles o petits cubs de pedra de colors o pasta vítria, volen imitar les pinzellades d’alguna famosa pintura. En opinió d’ algun estudiós podria ser tractar-se de l’obra de Timantes, pintor grec del s.V aC, segons es dedueix d’ aquest text:

“Ifigènia era a la vora de l’altar a punt de ser sacrificada. L’artista pintà tots els personatges presents aclaparats per la tristesa, especialment el seu oncle, i hi esmerçà tots els trets d’aflicció, per la qual cosa va cobrir amb un vel el rostre del seu pare, en sentir-se incapaç de representar- lo amb dignitat.”

(Plini el Vell, Història Natural XXXIII , 73)

Les seves mides també fan suposar que era part del paviment d’ una casa romana. I que fou elaborada en un taller d’ Atenes o Antioquia d’ on fou transportada.

Els artistes que tractaven aquest tema coneixien molt les tragèdies d’ Eurípides on apareixia Ifigènia.

“El rei Agamèmnon havia reunit allí (a Àulida)

la flota grega, d’un miler de bastiments,

volent guanyar la bella corona d’Ílion

per als d’Acaia i perseguir l’ultratge fet

al llit d’Helena, tot per plaure a Menelau.

Com que tenia el mar barrat per vents dolents,

fa interrogar la flama; i Calcas parla així:

“Senyor d’aquesta host que l’Hèl·lada ha enviat,

Agamèmnon, mai no esperis fer salpar les naus,

si no degolles sobre l’ara d’Àrtemis

ta filla Ifigènia. Havies de fer el vot

d’oferir a la dea clara el fruit més bell de l’any.

Doncs, Clitemnestra, esposa teva, ha dat a llum:

tens una noia que has d’immolar...” De la beutat

donant-me el premi! Ulisses, amb les seves arts,

em pren la mare, per casar-me amb Aquil·les...

Arribo, pobra! a l’Àulida; ja estic damunt

d’una alta pira, a punt que em matin al coltell;

però la dea em furta als grecs, en lloc de mi

donant-los una cérvola, i per l’aire clar

em du en aquesta terra on visc, que és la dels taurs.”

(Eurípides, Ifigènia a Tàurida, trad. Carles Riba)

I ara que coneixes l’ argument d’ aquesta tragèdia, torna al mosaic i contempla tot allò que hi veus representat; l’ ara coberta de branques, i al davant una torxa, un quadre petit amb un herma fàl·lic i un bucrani que simbolitzen la vida i la mort. A la dreta de l’ escena, un camillus, o ajudant en la cerimònia dels sacrificis que du una safata i una tovallola i un gerro. A l’ esquerra de l’ ara, veus Agamèmnon, entristit per la imminent mort de la seva estimada filla. A la dreta, l’ endeví i sacerdot Calcas amb una cinta al cap. Ell fou qui va predir que els vents impedirien la marxa de l’ expedició grega cap a Ílion fins que la jove Ifigènia no fos sacrificada. Al bell mig de l’ escena, Menelau, rei d’ Esparta, amb el ceptre a la mà, acompanyant Ifigènia a la seva immolació. Al seu costat, Ifigènia, és duta a l’ altar per Ulisses, que l’ havia enganyat fent-li creure que aquella cerimònia formava part dels preparatius per a les seves noces amb Aquil·les. Damunt un pilar, les estàtues d’ Apol·lo i d’ Àrtemis presideixen el ritual del sacrifici. Al darrera, uns joves contemplen l’ escena. A la part superior dreta, Àrtemis, volant pels aires, du una cérvola que finalment serà immolada en lloc d' Ifigènia i d’ aquesta manera es resoldrà el tràgic conflicte.

dimarts, 10 de març del 2009

TEMPLE ROMÀ DE VIC


Viatjar pel laberint suposa enriquir l’ intel·lecte i vèncer les tenebres de la ignorància. Aquesta primera aproximació a la ciutat de Vic et vol acostar un dels monuments més significatius i que marca l’ empremta de Roma en la seva història.

Avui viatges de forma virtual... Des d’ aquí mateix et convido a refer la visita de manera real. No oblidis la teva càmara fotogràfica, un bloc pels teus apunts i una gran dosi de curiositat per aprofundir i estimar cada racó d’ aquest racó del nostre país.

«El temple romà de Vic, està situat a la població de Vic, Ausa en època romana.

Es va construir a principis del segle II, a la part més alta del terreny aturonat al costat del riu Mèder, prop de la confluència amb el Gurri. Durant segles va ser un edifici desconegut perquè estava envoltat i formava part del castell dels Montcada, construït a la fi del segle XI. Les seves parets formaven part del pati interior del castell i no va ser fins a 1882 en enderrocar l'antic edifici que es va descobrir la seva existència.

Durant el segle II, després de la conquesta romana de la Hispània s'erigeix el temple romà del qual s'en desconeix a quin déu fou dedicat (Júpiter, Juno o Minerva). L'edicte de Milà (313) feu perdé la resta d'ocupació pagana. Al segle VIII durant la presència sarraïna l'edifici esdevingué caserna o fortalesa, Guifré el Pelós el convertí en part d'un castell (s. IX) i fou propietat i residència de la família dels Montcada a partir del segle XI, fent de residència del veguer (s. XV) i posteriorment presó i graner (s. XVI-XIX). Durant les desamortitzacions el castell passà a propietat de l'estat i fou venuda en subhasta pública a Miquel Sans i Jaime Casals. Durant les obres d'enderroc el canonge Collell descobrí les restes del temple romà. Per tal de protegir-les el 1812 es constituí la Sociedad Arqueológica de Vich que actualment n'administra la conservació i promoció turística.

Les restauracions de 1930 i 1954 conduïren a refer bona part de l'estructura. Alguns elements originals hi restaren integrats, com són un fragment de la columna de la dreta i el fust i capitells de l'angle anterior dret. Posseeix un pòrtic amb sis columnes i capitells corintis. El pòrtic i la cel·la de l'edifici es suporten sobre un pòdium. Les parets de la cel·la la formen enormes carreus.

Hi ha restes de dues de les parets de l'antiga residència dels Montcada als jardins. Sembla ser que el castell havia disposat de torres als quatre angles».

© {font de les dades: Wikipèdia}

© Fotografia procedent de http://gdp.bloc.cat

dimecres, 4 de març del 2009

UNA MINIATURA DEL RENAIXEMENT

Avui, en la Quaresma del calendari litúrgic cristià, podràs continuar el teu viatge pel laberint. Ara, pots contemplar una extraordinària miniatura dedicada a les vides dels sants, segons la Llegenda Àuria (Legenda Aurea) de Iacopo da Varazze. Aquesta ens presenta un jove cristià que resisteix heroicament la temptació sota la mirada de sant Pau Ermità. És una pàgina del llibre Belles Heures de Jean Duc de Berry (1409) realitzat pels germans Van Limbourg.

Aquesta imatge ens situa en l’ època de les persecucions dels cristians a Roma. Gai Messi Quint Trajà Deci, emperador de Roma (249-251), fa dur un jove cristià a un “lloc de delícies”, on una dona l’ acaricia impúdicament. Com que les lligadures no li permeten refusar-la i el plaer, malgrat ell, l’ omple, per resistir-se es talla la llengua d’una mossegada i la llença al rostre del seu botxí...

Al fons de l’escena pots veure sant Pau Ermità fugint al desert.

© Il·lustració procedent de l’obra L’âge d’or de l’ enluminure, M. Thomas. Vilo-Paris, 1979.

dimecres, 25 de febrer del 2009

LA LAPIDÀRIA HEBRAICA DE TARRAGONA


Ahir en el nostre passeig per la Tàrraco romana descobríem vestigis del cristianisme. I avui, sense abandonar la ciutat, t’ invito a la descoberta d’ unes altres restes arqueològiques. Es tracta de dues làpides sepulcrals hebraiques.

En opinió de l’ estudiós Gabriel Secall i Güell, ambdues foren recuperades, a finals del segle XVIII, del cementiri dels jueus de Tarragona, situat prop de la platja del Miracle, ben a prop d’ un camí veïnal conegut pel camí del Fortí o dels Fortins. Posteriorment foren aprofitades com a llindes per a dues finestres de la Casa del Degà (des de finals d’ abril del 2000, seu de la demarcació tarragonina del Col·legi Oficial d’ Enginyers Industrials de Catalunya al n. 6 del carrer de les Escrivanies Velles, via que desemboca al Pla de la Catedral).

Segons les investigacions dutes a terme, ambdues làpides són de la mateixa època (segle XIV) i s’ hi observa una talla una mica irregular. Són escrites amb el mateix estil, i amb les mateixes frases finals, probablement fetes pel mateix lapidari.

La primera, és de pedra calcària de tonalitats grises obscures i les seves mides són: 1,50 x 0,53 m. Descansa sobre dues àrees romanes, que servien de muntants d’ una finestra (abans de la reforma de l’ edifici). No es tenen notícies del rabí Hayyim ben R. Ishaq, que hi fou enterrat.

La transcripció hebrea ve a dir: «... Aquesta és la sepultura de rabí Hayyim ben R. Isaq. Morí el mes de Nissán de l’ any 50 (60). Entri en la Pau; reposin sobre el seu jaç (els qui seguien el camí dret) Is. 57,2)...» La data donada segons el còmput del calendari jueu ve a ser entre el 21 de març i el 20 d’ abril del 1300.

Pel que fa a la segona, mostra una forma troncopiramidal, i un to vermellós. Amida 0,75 x 0,57 m. Semblantment, tampoc no es tenen notícies del difunt rabí Hananya, que fou fill del rabí Simeón Arlevi. Sembla que el patronímic d’ Arlev i Arleu, el feien servir els jueus de la ciutat d’ Arles.

La transcripció hebrea podria ser traduïda així: «... Aquesta sepultura de rabí Ben R. Simeó Arlebí. Morí el mes de Iyyar de l’ any 50 (62)...» És a dir, entre el 20 d’ abril al 28 de maig de l’any 1302.

dimarts, 24 de febrer del 2009

UN VESTIGI DEL CRISTIANISME A TÀRRACO

Aquest nostre viatge pel laberint ens permet d’ anar d’un lloc a l’altre de la història sense preocupacions cronològiques; només amb l’ ànim de descobrir retalls d’ un passat comú. Avui, aprofitant una de les meves visites per la ciutat on visc, et vull mostrar un interessant vestigi arqueològic. Es tracta d’ una inscripció procedent de la Necròpolis Paleocristiana de Tàrraco datada l’ any 393 dC:

MARTURIA INNOCE/S VICSIT ANNIS IIII / RECESS(IT) CONSULATUM / EUGENI AUGUSTI PRIMU/ MARTORIA VIVAS / CUM BEATOS (RIT 944)

Marturia, que va viure innocent quatre anys. Va morir al primer any del consulat d’Eugeni August. Marturia que visquis amb els benaurats!”.

La presència del símbol del crismó amb l’alfa i l’omega, així com el tipus de formulari denoten la seva condició de cristiana. Va ser enterrada al cementiri extra-urbà nascut al costat de la tomba del bisbe màrtir Fructuós i dels seus diaques, també màrtirs, Auguri i Eulogi.

Aquest i d’altres testimonis arqueològics han permès verificar l’ existència d’ una societat tardo-romana eminentment religiosa, on el cristianisme ocupava un lloc preeminent en les relacions socials i polítiques de l’ època. Després de les persecucions imperials patides per la comunitat cristiana, especialment durant el segle III –que van suposar durant l’ imperi de Valerià, l’ any 259, el martiri dels esmentats Fructuós, Auguri i Eulogi, a l’ arena de l’amfiteatre de la ciutat–, el cristianisme es convertirà en la religió oficial romana després dels edictes de Constantí (313) i de Teodosi (380). Aquest fet, amb la prohibició del culte als déus del panteó romà (391), és el reflex de l’ assumpció per part del poder polític de la religió cristiana. Ho evidencien les troballes de la Necròpolis Paleocristiana datades als segles IV i V dC.

divendres, 13 de febrer del 2009

UN MANUSCRIT PERSA

Malgrat la foscor del laberint, amb l’auxili d’ Ariadna sempre trobaràs espais de claror; una claror que il·luminarà els indrets de la ignorància... Avui, i sortint dels límits del nostre món occidental, arribaràs a la llunyana Pèrsia. Entra sense cap prejudici. Potser descobreixis una civilització que t’ enamori. Un poble que estimava la natura i l’expressava en manuscrits d’ una delicada factura com aquest que t’ ofereixo a la teva contemplació...

Aquesta il·lustració pertany al Bestiari d’ Ibn Bakhtishu (Azerbaidjan, Iran, 1298). És el manuscrit més antic dels manuscrits il·lustrats perses que es conserven.

Representa un lleó i la seva lleona. Una escena plena de tendra bellesa…

Cal recordar com molta ceràmica valenciana dels segles XIII i XIVi que formava part de l’aixovar domèstic, s’ inspirà en els bestiaris persa, egipci i mesopotàmic. Una mostra de l’ afecció que demostrava la població hispana a la cultura islàmica.

© Il·lustració procedent de l’obra Les jardins du désir. Sept siècles de peinture persane, A.M.Kevorkian. Paris, Ed. Phébus, 1983.

divendres, 30 de gener del 2009

EL JOC DELS ESCACS

Suposo que hores d'ara, en el teu viatge pel laberint, has captat la magnitud del coneixement; un coneixement que no límits i abasta tota la Història... I si ahir indagàvem l' origen del joc dels escacs, avui et vull invitar a reflexionar des d'una il·lustració sobre el mateix joc, potser així descobrim detalls significatius...

L' escena pertany al Libro del Ajedrez, del rei Alfonso X el Sabio, enllestit a Sevilla l'any 1283. El llibre ens explica tot allò que fa referència a l' escaquer, el nombre de caselles, com i quants són els jocs amb els seus noms respectius, les fitxes i els seus diferents moviments, les jugades... Tot el joc una interpretació bèl·lica de tàctica de lluita, comparant els seus moviments als d' un exèrcit i els seus soldats, sempre en defensa del seu rei.

Fixa' t bé. Aquí veiem representada una partida d' escacs entre una jove, guarnida amb vestit gòtic i una bella morisca, amb els dits tintats en alquena segons la tècnica del mehandi com era costum llavors, i també en l' actualitat.

Ja has vist, doncs, com el llibre a banda del seu interès per a la història dels escacs, és també un valuós testimoni pel coneixement de la indumentària de l' època medieval de la Península Ibèrica. I si et dediques a una reflexió més fonda, potser fins i tot descobreixis les bones relacions existents entre persones de cultura i religió ben diferent.

© Il·lustració procedent de l'obra Libro de ajedrez, dados y tablas de Alfonso X el Sabio. P. García Morencos, Editorial Patrimonio Nacional, Madrid, 1987.

dijous, 29 de gener del 2009

DESCOBRIR ÉS, TAMBÉ, EIXAMPLAR HORITZONS

Recorda que aquest teu viatge pel laberint no es limita a l' antiguitat clàssica, grega o llatina. Els seus límits abasten la història sencera. Ariadna i Teseu són, aquí, el pretext per entendre tots els temps i totes les cultures.

Descobrir és, malgrat les dificultats, eixamplar horitzons; indagar l' origen de les coses. Avui entrarem en l' obscura paternitat d' un joc universal. Diverses són les mitologies associades al naixement dels escacs. Una de les més famoses és aquella que l' atribueix a Lahur Sessa, un jove braman indi. Llegim a la llegenda, L' home que calculava, narrada per Malba Tahan que a la província índia de Taligana, un poderós rajà plorava la mort del seu fill perdut a la guerra.

El monarca vivia constantment deprimit, oblidant-se de la governació del seu regne. Un dia el rajà va rebre la visita de Sessa; el jove braman duia un tauler amb 64 caselles blanques i negres i diverses peces que representaven la infanteria, la cavalleria, els carros de combat, els conductors d' elefants, el visir i el mateix rajà. Sessa li explicà de quina manera la pràctica d' aquell joc li donaria benestar espiritual. El rajà escoltà el jove i sortí de la seva depressió. Agraït al seu benefactor li oferí una recompensa per la seva troballa. El braman només va demanar un gra de blat per a la primera casella del tauler, dos per a la segona, quatre per a la tercera, vuit per a la quarta i així successivament fins a cobrir amb aquesta progressió geomètrica les 64 que formen el tauler (en algunes versions de la llegenda els grans són d' arròs). El rajà, ordenà que se li pagués la quantitat demanada per creure-la ben poca cosa. Fets els comptes, resultà que el nombre de grans era tan elevat que amb els graners de tot el país no hi havia prou blat per pagar la recompensa. Impressionat per la intel·ligència del jove braman el nomenà el seu visir principal.

Altres llegendes atribueixen la creació del joc al déu Mart (romà) o a Ares (grec) inspirat per la nimfa Caissa... però això ja és un altre post...

© Il·lustració procedent de l'obra Libro de ajedrez, dados y tablas de Alfonso X el Sabio. P. García Morencos, Editorial Patrimonio Nacional, Madrid, 1987.

dilluns, 19 de gener del 2009

DESCOBRIR ÉS SEMPRE FATIGÓS

Descobrir és sempre una tasca lenta, a voltes feixuga. També ho és l'estudi. Michel de Montaigne, en el llibre tercer dels Assaigs, ens recorda «... és el mateix pel que fa a la curiositat de saber: l'home es prepara molta més faena de la que pot fer i molta més de la que li cal, tot estenent la utilitat del saber al conjunt de la seva matèria.» I, citant Sèneca –en Lletres a Lucili– escriu: «Ut omnium rerum, sic literarum quoque intemperantia laboramus» Que significa: «Com en totes les coses, també en el conreu de les lletres patim d'intemperància»

Recorda que ets dins del laberint. Que Teseu necessita el fil d'Ariadna. Que només amb paciència podràs entrellucar la llum i arribar al coneixement i la saviesa... I que per posar un exemple senzillet cal el ritme pausat dels il·lustradors de miniatures de tots els temps i totes les cultures, per aconseguir aquella maduresa i equilibri interiors que et permetrà gaudir de la veritat i la bellesa.

Avui et convido a contemplar una nova miniatura, una nova il·lustració del llibre de Les bucòliques de Virgili. Abans, però, quatre ratlles sobre el text. En la literatura llatina, la poesia bucòlica va lligada a Virgili i els seus poemes bucòlics, inspirats en els Idil·lis de Teòcrit de Siracusa. Si analitzes les deu èglogues que formen l' obra, observaràs la seva estructura interna: una part central dramàtica de tema eròtic o mitològic, en estil directe o indirecte, en forma de monòleg o de diàleg dramàtic entre dos o més pastors, i una breu conclusió, en boca del poeta o dels personatges. Sovint el final del poema coincideix amb l'arribada del capvespre. En la primera ègloga, el pastor Melibeu, expulsat de les seves terres, camina sense rumb. Mentre deambula veu Títir, tranquil i feliç, ajagut sota un frondós faig i envoltat del seu ramat. El lloc idíl·lic està situat a l' Arcàdia -imaginari col·lectiu d' Occident- i el tòpic literari que obre la descripció del ' lloc agradable' ("locus amoenus") es conegut com 'al peu d'arbre qualsevol' (" arbore sub quadam").

Situa't ara a la primera ègloga, Melibeu i Títir, dos pastors, dialoguen:

MELIBOEUS

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi

Silvestrem tenui musam meditaris avena;

Nos patriae fines et dulcia linquimus arva,

Nos patriam fugimus; tu, Tityre, lentus in umbra,

Formosam resonare doces Amaryllida silvas.

MELIBEU

Títir, tu, ajagut al peu d'un frondós faig,

assages la Musa boscana amb la teva canya delicada.

Nosaltres abandonem les terres paternes i els dolços camps.

Nosaltres fugim de la pàtria. Tu, Titir, ociós sota l' ombra,

fas que els boscos repeteixin sonorament el nom de la bella Amaril·lis.

TITYRUS

O Meliboee ! deus nobis haec otia fecit.

Namque erit ille mihi semper deus; illius aram

Saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.

Ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum

Ludere quae vellem calamo permisit agresti.

TÍTIR

Oh Melibeu! Un déu ens ha concedit aquesta estona de lleure,

car per a mi serà sempre un déu i el seu altar

sempre tindrà un xaiet del meu ramat. Tal com tu mateix veus,

ell ha permès que els meus bous pasturin errants i que jo mateix

toqui, al meu gust, la flauta campestre.


Ara, a la fi de la lectura i de la teva contemplació, de ben segur entendràs què significa l'esforç de l'estudi... però, paga la pena, oi?

© Il·lustració procedent del llibre Tesoros de España. Ten Centuries of Spanish Books. The New York Public Library, 1985. [Pertany a la Vita Publii Virgili (s.XV).]

© Traducció del text llatí citada a La literatura llatina. Mònica Miró Vinaixa, Xavier Espluga i Corbalán. Barcelona : UOC, 2006.