BEATUS ILLE

De tornada de les meves vacances al poble on he experimentat aquell “Beatus ille” d’ Horaci vull deixar-te un fragment d’ aquell èpode, potser el més conegut dels seus poemes. És, fins els darrers quatre versos, un elogi de la vida al camp...

Recrea’ t amb les belles imatges, però sobretot recull, com farà segles més tard el poeta, humanista i religiós agustí Fray Luis de León, l’ amor per la vida senzilla, identificat amb la pau i l’ amor al coneixement i la recerca de l’ autèntica saviesa.

" Feliç l’ home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’ esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’ empelta de més productives o posa dins d’ unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’ empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ ajeure’ s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’ atapeïda gespa..."

© Horaci – Odes i Èpodes (Vol. II) – Traducció de J. Vergés. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.