dilluns, 22 de desembre del 2008

ENCARA EL MEU SCRIPTORIUM


L'scriptorium, objecte dels meus comentaris, no és l'únic lloc origen del llibre. Ens caldrà una immersió en la història per contemplar –ni que sigui de forma abreujada– on, i amb quins suports ha nascut la memòria escrita de la humanitat.

No perdis el fil, i de la d'Ariadna segueix el teu recorregut pel laberint. Trobaràs la llum!

En l'Egipte faraònic aquesta activitat es desenvolupà al voltant dels temples, i el material de suport utilitzat pels escribes eren les fulles del Cyperus papyrus, planta aquàtica comuna de la conca mediterrània. Les seves tiges es tallaven verticalment, en cintes, aferrades després unes sobre les altres, entrecreuant les fibres. La fulla obtinguda així era aixafada i assecada, proporcionant un bon paper. Recorda que el vocable, paper, prové del terme grec πάπυρος papiros. Empalmant diverses fulles s'obtenien rotlles, que podien arribar a tenir diversos metres i solien guardar-se enrotllats entorn a un suport cilíndric de fusta, d'aquí el seu nom. Al damunt d'aquests papirs (i també en els seus monuments) els egipcis van desenvolupar el seu sistema d'escriptura jeroglífica.

A les ribes del Tigris i el Eufrates no creixia aquella planta i els babilonis hagueren d'amollar-se al materials de que disposaven. La seva escriptura la coneixem com a cuneïforme (en forma de tascó) i estava marcada sobre tauletes d'argila.

A la Xina del tercer mil·leni escrivien en tauletes de fusta, carei, ossos o tires de bambú. Com a material més manejable s'emprava també el teixit de seda. Recorda a Han Hsin, precursor en la utilització del paper. Més endavant s'intentà fer paper amb escorça d'arbres de morera, gampi i mitsumata. Aquests dos darrers només viuen a la Xina, Corea i Japó.

Molt posterior va ser l'ús del cuir (pergamí, anomenat així per la ciutat de Pèrgam). I més recent resulta l'invent xinès del paper (105 dC), obtingut del tractament de teles inservibles i de matèries vegetals. Però, el paper, durant moltes dècades no fou conegut per ningú més; els xinesos procuraren guardar en secret el seu descobriment. No fou fins l'any 751, durant les lluites entre xinesos i àrabs, al Turquestan Oriental, quan aquests darrers feren presoners a paperaires xinesos, a través dels quals van conèixer com es fabricava aquest material. Més tard, els àrabs escamparen arreu el seu ús. Aquest nou material abaratí la matèria prima de la producció escrita; no es va difondre per Europa fins a principis del segle XII.

Hi ha un altre fet en la història del paper poc divulgat en la nostra egocèntrica història europea. El nadius de l'Amèrica intertropical, els maies, i més tard els seus invasors, els asteques, produïen ja en el segle X una matèria apta per a la impressió manual, procedent de l'escorça de figueres silvestres i altres plantes. Al fugir els maies dels asteques, escamparen el seu sistema de fabricació del paper pels actuals territoris d'Hondures, Nicaragua i Perú.

La impremta de Johannes Gutemberg (premsa d'impressió amb tipus mòbils) va revolucionar els sistema de producció de llibres; i així el segle XV va començar a fer accessible el llibre a tothom.

A mitjan segle XIX el paper va començar a ser fabricat amb cel·lulosa per ser més econòmica. Durant la segona revolució industrial (1870 – 1914) augmentà l'índex de lectura, alfabetització i repartiment de informació en països industrialitzats.

En l'actualitat es vetlla per l'eventual destrucció del material imprès; cal desacidificar els llibres més vells, imprimir en llibre alcalí, lliure d'àcid. I, en benefici de la sostenibilitat del planeta, no malbaratar els recursos forestals...

El segle XX va experimentar un constant creixement en la demanda de llibres com a conseqüència de la creixent alfabetització i del desenvolupament de la societat de la informació. Amb l'aparició de la publicació informàtica i del fenomen Internet molta informació no és impresa en llibres sinó distribuïda directament per via electrònica. Aquest canvi no ha reduït l'índex de publicacions sobre paper, ans al contrari ha obert nous camps al disseny i publicació de llibres. Al mateix temps que ha contribuït a socialitzar la informació i el coneixement a través de la xarxa.

Ara mateix hi tens un exemple en EL MÓN D'ARIADNA. Per això em calia, avui, escriure encara sobre el meu scriptorium.

dissabte, 20 de desembre del 2008

EL MEU SCRIPTORIUM

Celebro que hagis tornat per resseguir l'itinerari del laberint. Però, no et limitis a llegir cada post. El bloc s'enriqueix amb els teus comentaris. Així, com qui no vol la cosa, d'altres també trobaran el fil d'Ariadna.

Com pots veure ja has arribat a l'scriptorium; aquest, però, a diferència dels que existien a la majoria de monestirs, és més senzill. No ni voltes ni sòlides pilastres i tampoc acolorits finestrals. Això sí, no li manca la claror d'un carrer a voltes tranquil, a voltes olla de grills. I el color vermell ben viu d'uns geranis en flor. La foto, però, no li fa justícia. Has de saber que més a l'esquerra del balcó llueixen, per enveja o gaudi dels veïns, un massís de petúnies roses i de campanetes vermelles i un de cyclamens blancs; també i contra totes les lleis de la botànica hi sobreviu una ponsètia o Flor de Nadal...

De fet l'scriptorium era un petit taller d'artesania i d'art, on eren escrits els llibres i els documents. Els monjos disposaven de tots els estris necessaris per escriure'ls, il·lustrar-los i relligar-los. Pel contrari a la meva taula només hi veuràs una llibreta quadriculada on escric l'esborrany d'una narració, novel·la o poema. Ho faig amb un bolígraf de punta molt fina i/o 'estilogràfica... Què lluny queden els fragments de canya degudament tallats (calamus) i les plomes d'au (penna), els pergamins i la tinta feta amb una barreja de nous gàl·liques, vidriol, goma aràbiga i aigua!. Agendes i notes soltes i un faristol sense àliga ni ornamentació.

Si rellegeixes El nom de la rosa de l'escriptor Umberto Eco, allà on parla del que succeí el primer dia, després de Nona, reviuràs l'ambient d'un scriptorium :

«Arribats al capdamunt de l'escala vam entrar, a través de la torrassa de llevant, a l'scriptorium (...) L'abundor de finestres alegrava la sala amb una claror contínua i difusa, encara que fos una tarda d'hivern (...) els vidres no eren de colors (...) perquè la llum entrés amb tota la puresa possible, (...) i perquè complís així la seva funció d'il·luminar el treball de lectura i escriptura. (...) vaig veure molts scriptoria, però cap en el qual refulgís tan lluminosament (...) el mateix principi espiritual que encarna la llum, la claritas, font de tota bellesa i de tota saviesa, atribut indestriable d'aquella harmonia que la sala manifestava. Perquè hi ha tres coses que concorren a crear bellesa: en primer lloc, la integritat o la perfecció, i per això considerem lletges les coses incompletes; després, la proporció deguda, o sigui la consonància; i, finalment, la claredat i la llum, i així, anomenem belles les coses de colors nítids. I, així, com que la visió de la bellesa comporta la pau i per al nostre deler és la mateixa cosa aquietar-se en la pau, en el o en la bellesa, em vaig sentir amarat d'una consolació gran i vaig pensar com fóra de plaent treballar en aquell indret»

«Tal com em va aparèixer sota els ulls, en aquella hora de la tarda, em va semblar un joiós obrador de saviesa»

A segles de distància jo puc dir el mateix!

dijous, 18 de desembre del 2008

LUCÀ I LA MEVA BIBLIOTECA




Abans et deia que tenies l'espai físic de la meva biblioteca. De fet era només una part... La tecnologia m'ha jugat una mala passada i les fotos s'han quedat pel camí (!). Cap problema! També Teseu va vèncer tots els obstacles en la seva estada al laberint.

Una bona ocasió per recordar el proverbi del poeta hispanoromà –nascut a Còrdova–, i nebot de Sèneca, Marc Anneu Lucà (39-65 d. C). Diu a Bellum civile (9.403): 'gaudet patientia dures' o dit en catalana parla : 'La paciència es complau en les dificultats'. Cal, doncs, exercitar-se en les petites coses per poder guanyar en les grans...

Si t'haig de ser franc et diré que ara mateix –tu i jo– hem filosofat, sense oblidar el fil d'Ariadna. I això ha estat un guany!

Més endavant podràs contemplar l'scriptorium del meu bloc...

LA MEVA BIBLIOTECA




Bé. Ara, ja ets dins del laberint. Recorda que et cal anar descobrint els seus secrets; els tresors que et faran més fort per vèncer el minotaure. Avui podràs apropar-te a la meva biblioteca.

No tinguis pressa per saber-ho tot... La saviesa consisteix en assaborir lentament. De la lectura dels clàssics es pot deduir com l'ideal de saviesa pressuposa dues característiques; de primer, el coneixement per les idees (via principal per aconseguir el coneixement universal). I la segona i fonamental, el coneixement per l'experiència. Això significa que la persona sàvia no és només la persona que sap, sinó també la que, des la maduresa i l'equilibri interiors, reuneix les condicions necessàries –coneixement i experiència– per poder emetre judicis reflexius, amarats de prudència i moderació, lluny de tota precipitació.

Mentre camines entre les ombres del laberint et convido a descobrir la llum i els tresors de la meva biblioteca. Aquí tens l'espai físic d'on sortirà EL MÓN D'ARIADNA.

dimecres, 17 de desembre del 2008

TESEU I EL MINOTAURE


www.Tu.tv
Com Teseu tu també entraràs al món d\'Ariadna; entraràs al laberint. No tinguis por al minotaure i venceràs la ignorància.

Recorda-ho cada vegada que hi entris!