divendres, 11 de juny del 2010

CURIOSITATS CLÀSSIQUES



Aquesta vegada, caminant, no em disculparé de la meva tardança en publicar el meu comentari. La distància entre els meus ‘posts’ només la marca l’estat de salut. Ara, a peu, seguiré travessant boscos i muntanyes. I espero que els déus i les deesses em retornin la lleugeresa de les llebres boscanes. Sigui com sigui, escriure per plaer, és sempre agradós; no t’obliga el calendari, ni l’editor ni la pròpia economia. Puc donar-me el gust de viure sense subjectar-me a normes, adaptar-me a la rutina quotidiana ara que no em lliga cap patró, sobretot en aquests dies de crisi i futur apocalíptic...

Avui he volgut il·luminar el laberint amb l’ humor i la saviesa dels antics. No deixa de ser alliçonador descobrir textos clàssics amanits amb intel·ligents i divertits jocs de paraules. Això ens dóna la mesura d’aquella civilització i ajuda a fugir del tòpic d’una literatura feixuga i avorrida.

Només uns quants exemples pel teu propi divertiment.

DE CANE, CANE DECANE, CANE

«Degà canut, canta del ca», és a dir, «fes un poema sobre el ca»

IN GIRUM IMUS NOCTE ET CONSUMIMUR IGNI

«De nit ens en anem de ronda i ens consumim en foc.»

Aquest és l’ anomenat «vers del diable», que es pot llegir (en llatí) en els dos sentits.

MITTO TIBI NAVEM PRORA PUPPIQUE CARENTEM

«T’envio ‘navem’ (una nau) sense popa i sense proa», és a dir, sense n ni m i, per tant, ave, «salut».

És un joc de paraules i al mateix temps endevinalla.

QUID TUAE

BE EST BIAE?

Jeroglífic que s’ha de llegir verticalment de dalt a baix, interposant entre les dues síl·labes de cada columna la preposició super (sobre): O superbe, quid superest tuae superbiae? «Oh superbiós ¿què resta de la teva supèrbia? »

dijous, 22 d’abril del 2010

EPIGRAFIA LLATINA


“Caminant, recorda que travessar el laberint duu sempre aparellat el goig del descobriment... Avui et convido a la recerca. Obre els ulls disposat a omplir el teu passeig amb nous coneixements. Et ben asseguro que aquesta vegada no necessitaràs cap carnet per franquejar amagades biblioteques o museus recòndits, només un viu amor per les teves arrels, curiositat i ingeni. La tasca que et presento t’ ajudarà; no, no diguis que els teus coneixements de la llengua llatina es van perdre en la nit dels teus estudis d’ Institut i que només recordes aquell rosa, rosae, rosa de la primera declinació i les avorrides traduccions de la Guerra de les Gàl·lies. Ara és moment de superar velles pors i vèncer el Minotaure”.

Aquesta reflexió adreçada a un vell amic, lector del meu bloc, va rebre –dies després– una sentida resposta. Potser també et serveixi...

“Considerat Martin Dèdalus! Ho he fet! El meu passeig pels carrers de la vella Tàrraco, han estat de profit. Mai hagués imaginat que la contemplació de les mil·lenàries inscripcions que omplen els carrers i monuments d’ aquesta ciutat nostra, fossin el pròleg a una dedicació que des d’ara penso conrear amb desfici: l’ estudi de l’ epigrafia llatina. He fotografiat i pres nota de molts d’ aquests testimonis de la vida dels ciutadans de la otrora Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Pretenc descobrir els missatges que contenen, en relació a la vida social i familiar, l’ àmbit històric, jurídic, religiós, lingüístic i geogràfic. I així, d’ una forma entretinguda arribar a un coneixement més exacte d’ una civilització que marcà la nostra cultura”.

Ja ho veus, caminant, aquest amic ha trobat un camí per vèncer la ignorància. Per cert, t’ atreveixes a desxifrar la inscripció que acompanya aquest post?

Pots escriure la solució amb el teu comentari.

divendres, 16 d’abril del 2010

L’ AQÜEDUCTE ROMÀ DE TARRAGONA

No puc negar que sóc un xic privilegiat de poder viure a Tarragona, però també em cal reconèixer que potser no aprofito prou aquesta circumstància. I si viatjar pel laberint ens permet enriquir l’ intel·lecte i vèncer les ombres de la pròpia ignorància, hauré de concloure –caminant– que tinc l’ obligació de posar en pràctica l’ habitual consell que t’ adreço a cada post o comentari.

És per això que avui, sense deixar el cabdell, ens aproximarem a un monument espectacular o sigui a l’ aqüeducte romà de Tarragona, conegut també com a Pont del Diable o de les Ferreres.

Recordem com Tarragona ha patit –sempre– greus problemes d’ abast d’ aigua malgrat la proximitat del Francolí i el Gaià i l’ existència de fonts naturals... Potser els mateixos romans utilitzessin aquestes fonts en un primer moment d’ estada a la ciutat. Però, amb el creixement de Tàrraco també va augmentar la necessitat del preuat element. L’ aigua era necessària per l’ ús de boca, els establiments termals, les indústries tèxtils i de tintoreria, salaó, neteja d’ espais públics... I en conseqüència van haver de traçar i construir una xarxa de canalitzacions per abastir d’ aigua els diferents indrets de la ciutat. Com comenten els especialistes, fins al segle I aC., els romans imitaven les tècniques gregues, utilitzant canals d’ obra a ras de terra o subterranis, aprofitant el pendent del terreny. Després, l’ aplicació de noves solucions arquitectòniques va permetre desenvolupar la tècnica dels aqüeductes fent passar la canalització damunt d’ arcs per salvar el fort desnivell del terreny en el recorregut que duia l’ aigua des del Francolí. Aquest aqüeducte està situat, doncs, a la seva riba esquerra, a 4 Km. del nucli urbà, prop de l’ autopista AP-7 (de Tarragona a Barcelona) i de la carretera N-240 de Tarragona a Valls.

Tot ell, traspua una elegant sobrietat de línies. La seva estructura està construïda en opus quadratum amb carreus de pedra local, encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. Presenta dos pisos d’ arcades superposades, amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior, amb una alçada total de 27 m. i una longitud de 217 m. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m. El canal o caixa per on circulava l’ aigua és a la part superior de la construcció; conserva restes del revestiment del paviment original (opus signinum), morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra utilitzada fou extreta d’ una pedrera situada en un turó pròxim.

No es coneix la data exacta de la seva construcció. Sembla, però, que s' hagués aixecat dintre de la primera meitat del segle I dC., en l' època de l' emperador August, coincidint amb el moment de més esplendor i creixement de Tàrraco.

La utilització d’ aquest aqüeducte no es va limitar a l’ època de la dominació romana: autors musulmans el descriuen; fou restaurat en època del califa Abd-al-Rahman III de Còrdova (segle X), essent visible en el monument la restauració verificada. Més tard, a les darreries del segle XVIII, els arquebisbes de Tarragona Joaquín de Santiyan y Valdivieso i Francesc Armanyà i Font el van tornar a restaurar i el posaren altre cop en servei. Noves obres de restauració s’ hi han realitzat durant els segles XIX i XX. El 1905 es va declarar Cultural d’ Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’ adquisició del terreny per l’ Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’ any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.

Ara –caminant– només falta que t’ apropis a Tarragona i contemplis aquesta meravella de l’ enginyeria romana!

dijous, 4 de febrer del 2010

L'ALTRE OLIMP


Caminant, avui et vull convidar a desfer les tenebres del laberint de la ignorància, com ho vaig fer, jo mateix, la proppassada setmana...

Dins els murs del Museu Arqueològic de Tarragona es va inaugurar una exposició singular; una mostra, fruit de la col·laboració del Musée Saint-Raymond, musée des Antiques de Toulouse i altres museus, particulars i institucions públiques...

“L’altre Olimp” [Els Pirineus a l’ antiguitat: societat, economia i religió] ens presenta amb una variada col·lecció d’ ares votives una valuosa font d’ informació per a l’ estudi de les religions antigues, el coneixement de l’ entorn social, econòmic i lingüístic de la població dels Pirineus en època romana.

La mostra resumida en vuit espais modèlics desenvolupa la romanització dels Pirineus, els recursos naturals i el control polític, la societat i l’ economia a través de les ares votives, la religió romana, l’ Olimp dels Pirineus, els santuaris dels Pirineus Centrals, de la reutilització al museu: la formació de les col·leccions i un altar votiu del segle XXI.

La visita fa realitat l’ afirmació de Polibi: “Els Pirineus s’ estenen, sense interrupció, des de la Mar Mediterrània fins al Mar Exterior” (Històries, III, 37, 9).

Espero que aquesta breu ressenya agulloni la teva curiositat. L’ exposició romandrà oberta fins el 16 de maig d’ aquest any.

dimecres, 13 de gener del 2010

ELS BOUS I L’ EIX


Després d’ una pausa necessària reprenc la lectura del narrador traci; amb ella hi van els meus millors desitjos per aquest nou any. Obre’ t a la saviesa. Deixa’ t dur per la d’ Ariadna i trobaràs la llum, fins i tot caminant pel laberint...


Uns bous tiraven una carreta; l’ eix va grinyolar, i ells, bo i girant-se, li van dir: “Eh, tot el pes el portem nosaltres, ¿i tu t’ exclames”?

Així mateix, hi ha homes que, mentre els altres es fatiguen, ells fan veure que s’ esforcen.

© Isop – Faules (Vol. I) – XLV– Els bous i l’ eix.Traducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

L’ OCA QUE FEIA OUS D’OR


La setmana passada vàrem obrir el llibre de les Faules d’ Isop. Avui, seguim llegint-lo:

“Hermes era venerat per un home d’ una manera singular, i el va premiar amb una oca que feia ous d’ or. Tanmateix, l’ home no va ser prou pacient per a obtenir-ne profit de mica en mica, sinó que, afigurant-se que per dins l’ oca era tota d’ or, no s’ hi va pensar més i la va matar. Però li va passar que no solament es va equivocar en el que havia imaginat, sinó que també va perdre els ous: tot el dins de l’ oca era de carn.

Així mateix, moltes vegades els ambiciosos, pel desig de béns més considerables, perden fins i tot els que ja tenen a les mans.”

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXXVII– L’ oca que feia ous d’ or.Traducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.

dijous, 8 d’octubre del 2009

LES FAULES D’ ISOP


Caminant, recorda amb quines paraules vaig convidar-te a recórrer el laberint...

Avui, després d’ una pausa necessària, podràs seguir el camí interromput. Descobriràs els secrets que s’ hi amaguen al món d’ Ariadna i, amb la seva ajuda, il·luminaràs tots els racons de la ignorància.

M’ ha semblat bo iniciar-te en els secrets de l’ antiga saviesa. I és per aquesta raó que obrirem l’ obra d’ un extraordinari narrador procedent de l’ Àsia Menor (traci, potser?). Visqué a Grècia en el segle VI, diuen que a Samos; viatjà per les ciutats del Peloponès i fou famós arreu del món grec. Les seves faules són històries i anècdotes d’ origen divers. Sense entrar, ara, en les diverses teories de la formació de la col·lecció isòpica, vull mostrar-te un primer exemple. Gaudeix –lo!

“Un cérvol assedegat va arribar en una font i, després d’ haver satisfet la set, va contemplar la seva imatge, que es reflectia a l’ aigua. Es va enorgullir de les banyes que tenia, perquè eren enormes i de formes variades, però va estar descontent de les potes, que eren flaques i dèbils. I entretingut en aquests pensaments se li va presentar un lleó, que el va empaitar. El cérvol va fugir corrents i li va portar molt d’ avantatge. Mentre la planura era deserta, l’ anava avançant i se salvava; però, en entrar en un paratge cobert de bosc, va passar que les banyes se li van enredar en les branques i, com que ja no va poder córrer, el lleó el va atrapar. A punt de morir, es va dir a si mateix: “Pobre de mi!, jo que creia que no podia comptar amb les potes, i eren elles les que em salvaven; les banyes, en canvi, tant que jo me’ n refiava, són les que m’ han perdut.

Així mateix, en els perills, els amics en qui no confiàvem són els qui ens salven, i aquells de qui estàvem més segurs ens traeixen”.

© Isop – Faules (Vol. I) – LXXIV– El cérvol a la fontTraducció de Montserrat Ros. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981.