DESCOBRIR ÉS SEMPRE FATIGÓS

Descobrir és sempre una tasca lenta, a voltes feixuga. També ho és l'estudi. Michel de Montaigne, en el llibre tercer dels Assaigs, ens recorda «... és el mateix pel que fa a la curiositat de saber: l'home es prepara molta més faena de la que pot fer i molta més de la que li cal, tot estenent la utilitat del saber al conjunt de la seva matèria.» I, citant Sèneca –en Lletres a Lucili– escriu: «Ut omnium rerum, sic literarum quoque intemperantia laboramus» Que significa: «Com en totes les coses, també en el conreu de les lletres patim d'intemperància»

Recorda que ets dins del laberint. Que Teseu necessita el fil d'Ariadna. Que només amb paciència podràs entrellucar la llum i arribar al coneixement i la saviesa... I que –per posar un exemple senzill– et cal el ritme pausat dels il·lustradors de miniatures de tots els temps i totes les cultures, per aconseguir aquella maduresa i equilibri interiors que et permetrà gaudir de la veritat i la bellesa.

Avui et convido a contemplar una nova miniatura, una nova il·lustració del llibre de Les bucòliques de Virgili. Abans, però, quatre ratlles sobre el text. En la literatura llatina, la poesia bucòlica va lligada a Virgili i els seus poemes bucòlics, inspirats en els Idil·lis de Teòcrit de Siracusa. Si analitzes les deu èglogues que formen l' obra, observaràs la seva estructura interna: una part central dramàtica de tema eròtic o mitològic, en estil directe o indirecte, en forma de monòleg o de diàleg dramàtic entre dos o més pastors, i una breu conclusió, en boca del poeta o dels personatges. Sovint el final del poema coincideix amb l'arribada del capvespre. En la primera ègloga, el pastor Melibeu, expulsat de les seves terres, camina sense rumb. Mentre deambula veu Títir, tranquil i feliç, ajagut sota un frondós faig i envoltat del seu ramat. El lloc idíl·lic està situat a l' Arcàdia -imaginari col·lectiu d' Occident- i el tòpic literari que obre la descripció del ' lloc agradable' ("locus amoenus") es conegut com 'al peu d'arbre qualsevol' (" arbore sub quadam").

Situa't ara a la primera ègloga, Melibeu i Títir, dos pastors, dialoguen:

MELIBOEUS

Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi

Silvestrem tenui musam meditaris avena;

Nos patriae fines et dulcia linquimus arva,

Nos patriam fugimus; tu, Tityre, lentus in umbra,

Formosam resonare doces Amaryllida silvas.

MELIBEU

Títir, tu, ajagut al peu d'un frondós faig,

assages la Musa boscana amb la teva canya delicada.

Nosaltres abandonem les terres paternes i els dolços camps.

Nosaltres fugim de la pàtria. Tu, Titir, ociós sota l' ombra,

fas que els boscos repeteixin sonorament el nom de la bella Amaril·lis.

TITYRUS

O Meliboee ! deus nobis haec otia fecit.

Namque erit ille mihi semper deus; illius aram

Saepe tener nostris ab ovilibus imbuet agnus.

Ille meas errare boves, ut cernis, et ipsum

Ludere quae vellem calamo permisit agresti.

TÍTIR

Oh Melibeu! Un déu ens ha concedit aquesta estona de lleure,

car per a mi serà sempre un déu i el seu altar

sempre tindrà un xaiet del meu ramat. Tal com tu mateix veus,

ell ha permès que els meus bous pasturin errants i que jo mateix

toqui, al meu gust, la flauta campestre.

Ara, a la fi de la lectura i de la teva contemplació, de ben segur entendràs què significa l'esforç de l'estudi... però, paga la pena, oi?

© Il·lustració procedent del llibre Tesoros de España. Ten Centuries of Spanish Books. The New York Public Library, 1985. [Pertany a la Vita Publii Virgili (s.XV).]

© Traducció del text llatí citada a La literatura llatina. Mònica Miró Vinaixa, Xavier Espluga i Corbalán. Barcelona : UOC, 2006.