A voltes la vida, la vida real imposa pauses i silencis. Llavors desapareix la cara amable i emergeix la creu, potser més incòmoda, aquella que amaguem entre sorolls i oblits, entre buits i mentides... És l’ instant del Minotaure, el moment de les Moires, deesses del destí, velles filadores que també tallen els fils de la vida. I quan ens toca malviure, potser és millor dir-ho així, sentim tota la força del dolor; el dolor de la pèrdua d’ aquells que estimàvem i ja no hi són. Després, un llarg emmudiment, covant la llavor de l’ absència, cercant paraules noves per bastir jardins renovats i un nom que conservi l’ espurna d’ una conversa. Caldrà reviure des del molest patir, pastar un pa nou que nodreixi, greixar neguits... Cal sortir de la foscor del laberint! I contemplar la mort amb ulls renovats; com el pagès ho fa amb el gra que colga a la terra o amb els llucs de l’ olivera. Imaginant el futur com una nova naixença. Només així podrem vèncer la mort!
1 comentari:
Molt poètica le teva mirada renovadora sobre la vida i la mort.
Només una pregunta : les "Moires" equivalen a les conegudes "Parcas"?
M'alegra veure que tornes al teu ritme habitual, deprés de la foscor del laberint per on has passat.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada