No puc negar que sóc un xic privilegiat de poder viure a Tarragona, però també em cal reconèixer que potser no aprofito prou aquesta circumstància. I si viatjar pel laberint ens permet enriquir l’ intel·lecte i vèncer les ombres de la pròpia ignorància, hauré de concloure –caminant– que tinc l’ obligació de posar en pràctica l’ habitual consell que t’ adreço a cada post o comentari. És per això que avui, sense deixar el cabdell, ens aproximarem a un monument espectacular o sigui a l’ aqüeducte romà de Tarragona, conegut també com a Pont del Diable o de les Ferreres.
Recordem com Tarragona ha patit –sempre– greus problemes d’ abast d’ aigua malgrat la proximitat del Francolí i el Gaià i l’ existència de fonts naturals... Potser els mateixos romans utilitzessin aquestes fonts en un primer moment d’ estada a la ciutat. Però, amb el creixement de Tàrraco també va augmentar la necessitat del preuat element. L’ aigua era necessària per l’ ús de boca, els establiments termals, les indústries tèxtils i de tintoreria, salaó, neteja d’ espais públics... I en conseqüència van haver de traçar i construir una xarxa de canalitzacions per abastir d’ aigua els diferents indrets de la ciutat. Com comenten els especialistes, fins al segle I aC., els romans imitaven les tècniques gregues, utilitzant canals d’ obra a ras de terra o subterranis, aprofitant el pendent del terreny. Després, l’ aplicació de noves solucions arquitectòniques va permetre desenvolupar la tècnica dels aqüeductes fent passar la canalització damunt d’ arcs per salvar el fort desnivell del terreny en el recorregut que duia l’ aigua des del Francolí. Aquest aqüeducte està situat, doncs, a la seva riba esquerra, a 4 Km. del nucli urbà, prop de l’ autopista AP-7 (de Tarragona a Barcelona) i de la carretera N-240 de Tarragona a Valls.
Tot ell, traspua una elegant sobrietat de línies. La seva estructura està construïda en opus quadratum amb carreus de pedra local, encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. Presenta dos pisos d’ arcades superposades, amb 11 arcs al pis inferior i 25 al superior, amb una alçada total de 27 m. i una longitud de 217 m. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m. El canal o caixa per on circulava l’ aigua és a la part superior de la construcció; conserva restes del revestiment del paviment original (opus signinum), morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra utilitzada fou extreta d’ una pedrera situada en un turó pròxim.
No es coneix la data exacta de la seva construcció. Sembla, però, que s' hagués aixecat dintre de la primera meitat del segle I dC., en l' època de l' emperador August, coincidint amb el moment de més esplendor i creixement de Tàrraco.
La utilització d’ aquest aqüeducte no es va limitar a l’ època de la dominació romana: autors musulmans el descriuen; fou restaurat en època del califa Abd-al-Rahman III de Còrdova (segle X), essent visible en el monument la restauració verificada. Més tard, a les darreries del segle XVIII, els arquebisbes de Tarragona Joaquín de Santiyan y Valdivieso i Francesc Armanyà i Font el van tornar a restaurar i el posaren altre cop en servei. Noves obres de restauració s’ hi han realitzat durant els segles XIX i XX. El 1905 es va declarar Bé Cultural d’ Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’ adquisició del terreny per l’ Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’ any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
Ara –caminant– només falta que t’ apropis a Tarragona i contemplis aquesta meravella de l’ enginyeria romana!
